Els Orígens dels "Balls de Diables"

Els Orígens dels "Ball de diables"

Ball de Diables de la Ràpita

El ball de diables és una tradició arrelada inicialment a Catalunya, i posteriorment al País Valencià i a les Illes Balears. La seva participació en les cercaviles, en les processons i en els correfocs s'han convertit en una part essencial de les festes majors de molts pobles i ciutats. Amb arrels en les manifestacions teatrals medievals, els diables o balls de diables formen part dels anomenats balls parlats. Segons Joan Amades, la primera data registrada d’aquesta representació és el 1150, quan va ser escenificat com un entremès en el banquet de noces de Berenguer IV amb Peronella d’Aragó. Però les fonts documentals més abundants i explícites són les que ens informen de les processons de Corpus, que ens ofereixen una representació recurrent del bé i del mal, normalment un combat entre àngels i dimonis.

Ball de Diables del Vendrell

No fou fins a l’arribada de la democràcia i la recuperació del carrer com a espai festiu que a Barcelona aparegueren colles de diables de nova creació. Aquests grups, a diferència dels històrics que havien sobreviscut, s’allunyen de les evolucions tradicionals, per influència del correfoc sorgit quasi espontàniament a Barcelona com un joc entre el diable, el foc de la carretilla i el públic. En tot aquest procés evolutiu, més recentment, en part degut als canvis normatius aplicats, cal observar l’impuls i dinamisme que han adquirit les colles infantils.

Les colles de diables acostumen a organitzar-se com a entitats sense afany de lucre o bé com a seccions d’unes altres entitats que els donen cobertura. El nombre de colles que hi ha als Països Catalans és molt abundant, i això és un bon indicador de l’arrelament i l'acceptació d’aquesta manifestació foguera. Per aquest motiu, s'han creat diferents coordinadores que agrupen gran part de les colles de ball de diables existents, les coordinadores o federacions són la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, la Coordinadora de Diables de Barcelona, la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals de Catalunya, la Federació de Dimonis i Diables del País Valencià i la Federació de Dimonis, Diables i bèsties de foc de les Illes Balears.

 Història 

 Inicis 

L'origen dels balls parlats és incert i arriscat de precisar, però sembla que deriva del teatre medieval de carrer. Bàsicament, la via de transmissió del ball popular (balls parlats o amb parlaments, danses, etc.) ha estat la via oral. Així doncs, és lògic que en aquest traspàs hagin arribat alterats respecte a la seva versió original.

Ball de Diables de Ribes FOTO: DGC FOTOGRAFIA

Pel que fa al ball de diables, malgrat que se'l reconeix popularment com a "ball", cal considerar-lo un entremès, ja que aquest tipus d'actuació es feia entre plat i plat en els àpats de la noblesa a l'edat mitjana. Pertany a aquells balls que s'anomenen "parlats", tots ells amb un contingut dramatúrgic. La síntesi del ball de diables és una representació teatral de la lluita del bé contra el mal. El seu context escènic també va ser utilitzat, principalment per les festes de Corpus, a les processons religioses com a acompanyament per donar un aspecte més cerimoniós i espectacular. Els diables, diablots o dimonis desfilaven capdavanters a la comitiva per anunciar la seva arribada amb aldarulls de tota mena. De forma estrepitosa i sorollosa apartaven el públic assistent obrint pas a la processó. A la Patum de Berga, per exemple, el ball de diables perviu en el que ara s'anomena Salt de maces.

De tota manera apareix la figura del diable o diablot en l'origen de tots els balls parlats. És un personatge que no té a veure amb l'obra que es representa, però que es posa pel mig i fa riure amb les seves cabrioles. Al final de l'obra diu uns versots satírics relacionats amb la vida política o pública de la població on es representa, i que tothom espera amb delit.
Aquest podria haver estat l'origen del ball de diables. Partint d'un personatge que cada cop va prendre més protagonisme i que va arribar a superar l'expectativa de l'obra original, quedà la part del diable com la més popular.

 Ball de Sant Miquel i els Diables, d'Igualada 

La primera referència que coneixem és a Igualada en la processó del Corpus de 1404. La segona referència escrita que coneixem, és citada a Cervera en les ordinacions del Corpus de 1411. La tercera referència, és citada en el Llibre de les Solemnitats de Barcelona, és per les festes de 1423 rememorant la vinguda a Barcelona del rei Alfons V d'Aragó, procedent de Nàpols. La quarta, a Tarragona al Corpus del 1426. 

Altre cop a Barcelona, amb motiu de l'arribada del duc de Calàbria el setembre de 1467, s'organitzen unes festes on els diables també van ser presents. A principis del segle XV, a les processons del Corpus de Barcelona es clausurava la comitiva amb un entremès, format per una colla d'àngels i una altra de diables.

Erròniament la primera notícia escrita sobre un ball de diables, segons Joan Amades, data de l'any 1150. L'acte segons Amades va ésser representat en el banquet del casament del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV amb princesa Peronella, filla del rei d'Aragó. La crònica ens diu que representava la lluita d'uns dimonis, dirigits per Llucifer, contra l'Arcàngel Sant Miquel i una colla d'àngels. Els folkloristes, estudiosos sempre havien pres com a primeres referències escrites del ball de diables, del ball de bastons i dels moros i cristians. Però Àngel Vallverdú, Daniel Vilarrúbias i Pau Plana desmenteixen aquesta primera referència en un article publicat al portal on-line festes.org.

 Ball de Diables de Cervera Carranquers 

Els autors exposen que a partir de mitjan segle XX, gràcies a l'obra de Joan Amades, s'ha imposat la creença que la primera notícia escrita sobre els balls de bastons, els balls de diables i les danses i festes de moros i cristians es troba a les noces de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó, l'any 1150. Posen de manifest que Amades no va fer altra cosa que una interpretació, interessada si es vol, d'una font secundària que no podrà ser contrastada a no ser que aparegui un manuscrit que, probablement, porti uns dos-cents anys desaparegut.

 Evolució 

En la tradició del Ball de Diables es poden diferenciar tres èpoques. En un primer període, des de principi del segle XV fins a la fi de la invasió francesa l'any 1814, el ball tenia un marc eclesiàstic, ja fossin processons, diades o festivals de Corpus, o en actuacions polítics o estatals.

 Ball de Diables de Tarragona 

Una segona fase abastaria des de finals de la Guerra del Francès fins a mitjans del segle XX. En aquest segon moment, els balls de diables amplien les seves sortides a esdeveniments civils com festes majors i carnestoltes, tot i que continuen assistint als actes politicoreligiosos que els donaren origen. Aquests actes civils, els podem veure paganament, amb els coneguts versots de diables, on aquests es mofaven de la situació política de la seva regió o inclús de la mateixa gent que els envoltava.

Durant aquest període hi ha antecedents de l'aparició de grups o colles de diables com: el 1815 a Vilafranca del Penedès, el 1850 a Terrassa, el 1861 a Riudoms, el 1865 a Hostafrancs i el 1869 a Porrera. Amb el curs del temps algunes d'aquestes colles s'han mantingut amb la mateixa estructura, altres s'han esvaït per sempre i d'altres han reaparegut després de més d'un segle d'eclipsi des de la seva formació.

Durant els segles XIV fins al segle XVIII trobem que els diables apareixen majoritàriament en actes religiosos, la qual cosa augmenta cap al segle XIX.

 Ball de Diables de Vilafranca 

Durant els anys que segueixen i fins a les primeres recuperacions que culminen cap a 1978, cal parlar de dos moments:

En un primer moment que aniria dels anys vint fins a la Guerra Civil, la tradició del ball de diables es va conservar per inèrcia i a poc a poc va anar decaient. En acabar la guerra, i malgrat els antagonismes, ja fossin personals, polítics o religiosos, s'inicià una reposició del ball dins la recuperació global de les festes a finals dels setanta.

El tercer període s'inicia en la dècada dels anys vuitanta i coincideix amb l'època de reivindicació i recuperació de les antigues festes populars, arreu de Catalunya.

En finalitzar la dictadura franquista, els balls de diables i els correfocs es van recuperar, tal com va passar amb altres símbols de la cultura catalana, com els castells, els balls de bastons, els trabucaires, els gegants, etc.

L'ànim en la recerca i l'estudi de les tradicions popular, afavorida per les administracions locals, fomenta la creació de nous grups dinamitzadors, que donen a la festa pública de carrer un protagonisme cultural i social gairebé perdut fins aleshores.

L'organització del "correfoc" per la festa major de la Mercè a Barcelona, dugué a la cercavila de la ciutat nombroses colles tradicionals de diables. Per a una part del públic, va ésser un record complaent i entranyable; per a molts d'altres fou un esdeveniment nou, fantàstic i engrescador. Tot plegat un succés suficientment incitador i encoratjador per forjar nous grups.

Ball de Diables de Vilanova i la Geltrú

D'altra banda, la iniciativa per part d'una històrica colla del ball de diables, la de l'Arboç del Penedès, en organitzar la primera Trobada de Diables de Catalunya, per Sant Joan de 1981, és un altre motiu que contribueix a fomentar noves colles.

En aquest i ja últim període, que es pot considerar una època pletòrica pel que fa al ball de diables, apareixen arreu de Catalunya un nombre força important de noves colles de diables i altres elements de foc amb una clara inspiració en els models històrics.

Avui dia pot ser que en una mateixa localitat hi hagi més d'una colla de diables, dracs i d'altre bestiari.

Pel que fa a les característiques dels grups de Ball de Diables, hi ha dues variants amb una configuració i una dinàmica ben diferenciades:

Per una banda hi ha un model amb estructura teatral. És el cas del ball de diables amb parlaments, característic del Penedès, Garraf i el Camp de Tarragona, en què hi ha una personificació dramàtica representant la rivalitat del bé i del mal amb uns personatges ben definits com a Llucifer, la Diablessa, l'Arcàngel Sant Miquel i altres diables que només reciten arengues crítiques i versots satírics 

dels esdeveniments socials i polítics contemporanis de la localitat. A aquest model s'hi ha afegit algunes de les colles de recent formació. D'altra banda hi ha el ball de diables sense parlaments com és el cas del Baix Camp i el Priorat. Els caracteritza l'absència per complet d'una representació de ball parlat, i també d'un nombre estable i concret dels seus components. El seu àmbit preferent és el de les celebracions cíviques, alguna processó religiosa o també en els solemnes trasllats d'algunes marededéus, com la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus o bé la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp.

Ball de Diables de Vila-Seca

 Actualment trobem que hi ha com a mínim una colla de diables a cada comarca catalana. On podem trobar més quantitat de colles de diables és per la zona del litoral i prelitoral català.

 Descripció dels balls de diables 

El foc, com a símbol remot, sempre ha estat un element universal i estrany que ha suscitat inquietud. També és extraordinari perquè genera esverament, i així mateix és insòlit, ja que produeix il·lusió en un món quimèric.

El foc ha format part des de temps immemorials de la nostra cultura. Tenim focs diversos i ben diferents. Alguns són de caràcter esotèric; el foc purificador (el del purgatori), el castigador (el de l'infern). D'altres, menys repressius i censurables, encara que igual d'incandescents, resulten però molt més fantàstics, populars i divertits. Senzillament són els Focs Festius. Aquests tipus de focs són un exponent protagonista en la projecció de mites, creences i rituals de nombroses llegendes folklòriques. Arreu de Catalunya hi ha diversitat de festes populars i tradicionals on el foc assoleix el protagonisme expressiu de la celebració.

La pólvora, invent xinès que data del s. XII, portada a Europa pels àrabs, és el suport pirotècnic dels focs d'artifici. Aquests, concebuts inicialment per celebrar qualsevol motiu solemne, donaven, i encara donen, un caire majestuós i espectacular a tot faïment, acte o festivitat, que es vulgui commemorar.

El foc és un vincle fermament associat al món del dimoni. El tirar foc és un fet característic, d'indiscutible lligam, en les colles de Ball de Diables. Aquest col·lectiu, entusiasta, divertit i amb gresca com cap altre, és el sobirà d'una festa que està plena d'olor de pólvora, de sinuoses boirades de fum només diluïdes per una lluminària d'espurnes incandescents.

Ball de Diables de Sitges Colla Vella

L'esclat del tro, la lluentor del foc, el fum i el remoreig dels tabals creen un ambient ensordidor i acceleren les vibracions fins a tal punt que ens trobem immersos i atrapats en una sensació que domina, que emborratxa i acoquina. La ignició dels petards fa sentir ràpides i fulgurants emocions; efímers instants visuals de foc, torbats només pel fort espetec de les carretilles i pel persistent so dels tabals. L'escena s'imposa per ella mateixa, l'efecte és indescriptible. En la foscor, siluetes amb banyes dansen i salten enmig d'un diluvi de foc en un ambient irrespirable de suor i pólvora cremada.

Ball de Diables de Mataró 

El mot "coet" podria estar vinculat a la tradició del ball de diables, ja que Cohet és el nom del diable en idioma gascó (vegeu el Dictionnaire de béarnais et gascon modernes de Simin Palay, editat pel CNRS, Paris, 1998). El mot co(h)et en català possiblement s'heretés del parlar dels immigrants gascons que actuaven fent de dimonis en aquests balls, l'ofici de diable essent considerat com a "vilanesc" (vilà, indigne) per la gent catalana del segle XV. En aquest cas, els gascons haurien fet de "Cohets" (és a dir diables), i la gent, en sentir-los a parlar en el seu idioma, haurien associat "cohet" amb "focs d'artifici".

El diable es protegeix de la ignició pirotècnica pel seu vestit que, confeccionat amb roba de sac o bé d'un teixit gruixut de cotó, el protegeix dels esquitxos incandescents. Així mateix du uns ornaments, cosits uns i puntats altres segons l'ús de cada colla, que representen figures infernals, animals o vegetals. Antigament la indumentària era de lloguer; avui dia alguns són de propietat consistorial i altres, particulars de cadascun dels components de la colla.

En essència, quan a la festa dels diables no existeix cap interpretació teatral del ball parlat, hi ha altres formes de representació conegudes pels noms de: cercavila - correfoc - carretillada i per últim l'encesa conjunta.

• Pel que fa a la cercavila, direm que és una actuació pels carrers de la Vila de les colles de Diables. En el recorregut, els dimonis que avancen en formació de marxa disparen carretilles enmig d'un públic passiu que davant del poderós tro de la carretilla encongeix el cor fent un saltiró, o bé emmudeix de sobte el xivarri i l'aldarull d'un auditori que observa bocabadat el pas de la comitiva clausurada pels diables tabalers de la colla.

  

  Ball de Diables de l'Arboç

• En el correfoc, com en la cercavila, pot actuar pels carrers de la vila una sola colla o bé d'altres colles convidades. El públic, majoritàriament jove, participa en la festa de manera molt més activa. La detonació de la carretilla i el plugim de roents guspires encoratgen amb ànim a saltar i a ballar l'excitada concurrència, compartint amb els banyuts diables la xerinola enmig de xiscles, trons i focs d'artifici.
• La carretillada és una encesa conjunta de tots els diables; aquests es disposen en cercle amb les maces carregades al màxim de la seva capacitat, fent una roda de paraigües de foc que gira de forma continuada, produint amb la descàrrega de les seves carretilles un núvol llampegant i sorollós.

  

  Ball de Diables de Sant Quintí

• Per acabar, l'encesa conjunta, que és el punt culminant de l'actuació. Els diables s'apinyen al voltant del punt d'encesa i a la veu de Foc!!! encenen els seus botafocs mentre obren la rotllana fins a restar en cercle. Llavors el cel s'omple d'una llum blanca i vertical amb mil esquitxos incandescents, ressaltant en la foscor de la nit una cortina pirotècnica i una forta tronada "dimonial" que, units al repic seguit i enèrgic dels tabals com a música de fons, dóna a la cloenda una aparença esplèndida i vistosa.

  

  Ball de Diables de Reus

  
  

  

  Ball de Sant Miquel i els Diables, de la Riera